Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol

Nova oració del Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia,
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,

amen,
del llibre la fàbrica

En aquest poema Miquel Martí i Pol el que vol és,

utilitzant l’oració del pare nostre, criticar les

 injustícies que pateixen els treballadors i el

que pateixen peraconseguir un sou treballant

 moltes hores. És una crítica que recolza la

classe obrera.

Aquest poema m’agrada’t per la curiosa manera

 de fer la seva critica utilitzant el Parenostre.

Borja Garcia del Cacho (borjaa.blogia.com)

Miquel Martí i Pol

NO DEMANO GRAN COSA    

 

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

 

Aquest poema de Miquel Martí i Pol tracta de la llibertat, d'una llibertat que el autor no posseeix i que ho podem intuir per la manera com la reclama, com molt clarament ens indica el títol NO DEMANO GRAN COSA. Amb aquest títol el que es deixa entendre és que tampoc és excessiu reclamar una llibertat que en teoria ja gaudim. Aquesta és una de les raons per les quals vaig triar aquest poema. Perquè es planta en contra del determinisme al qual estem sotmesos. Com es pot veure en el poema Miquel Martí i Pol ens demana fer una sèrie de coses que a primera vista semblen vitals i sembla que no segueixen cap pauta, però que si analitzem millor aquests simples fets tothom actua d'una manera uniforme i que si algú surt d'aquestes pautes no escrites, no establertes, no són ben rebudes en aquesta societat. En definitiva el que a  mi ma fet reflexionar aquest poema, és que sense saber-ho, tots estem manipulats fins a les coses més senzilles més simples darrera sempre hi ha algú que ens fa veure les coses a la seva manera. Per tant no gaudim d'aquesta suposada llibertat.

Sara Durán Campoy

Poeta del mes: Miquel Martí i Pol

 Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

 

La mirada com el darrer bé. Una mirada que no només serveix per ser conscient del món físic, sinó també de l'experiència i el coneixement interior. Sense la mirada el poeta ja no sentiria el seu jo. Aquesta mirada permet una visió que sap penetrar els objectes i els éssers i ser sensible als sentiments i sensacions que desprenen. Què me'n dieu? Penseu com l'autor? Quin sentit salvaríeu vosaltres com a darrer? Per què? Per què creiu que Miquel Martí i Pol va escriure aquests versos? Quan els va escriure? A quina obra pertanyen?