Blogia
L'ATENEU

on he deixat les claus...

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...  Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.  -Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.  El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?  Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van.  El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.  Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal!  En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.  -Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant? 

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant. 

 Josep Vicens Foix  Setembre de 1942

  

Comentari del poema

Desconcert, por i, fins i tot, una certa bogeria. Ja només el títol (on he deixat les claus...) és una pregunta, un oblit, un malestar per part del qui la formula. Tot el poema és com el sol fet de no trobar les claus, i de preguntar: on són les claus..., amb aquesta  veu baixa i amb un cert temor. Amb inseguretat i desconfiança. El fet de trobar-se sol, d’haver perdut, qui sap on, les claus, és a dir, la seguretat, la llibertat, el poder d’obrir i tancar.És com aquest pobre home que, de sobte, es troba perdut en un poble desconegut, on mai ha estat. I tothom el saluda, fins i tot s’agenollen, el besen, el bisbe el condecora!... Però ell no coneix a ningú i, el pitjor de tot, ell va mig despullat, porta la barba llarga, va descalç, s’ha fet sang, no sap el seu ofici, no sap com es diu, no sap qui és!... Tampoc no sap ben bé què fa, ni què diu. Sols sap que té fred, por i fam. Josep Vicens Foix crea un infern per aquest pobre infeliç que el protagonitza. Mig despullat: el fet de perdre fins la més mínima intimitat, sentir-se inferior, no tenir res a què recolzar-se, i tot això davant un poble de desconeguts. Amb la barba llarga: testimoni d’una certa decadència, deixadesa, testimoni de no poder-se un mateix afaitar, és a dir, cuidar, arreglar-se, estimar-se. Ambdues característiques creen una gran incomoditat a l’individu. Els desconeguts el saluden, s’agenollen, el condecoren, riuen i després se’n van: és com una burla. És un major desconcert, ell tant sols vol que li diguin el seu nom, que l’ajudin a tornar a casa, però ells no el senten, simplement el saluden, s’hi agenollen. És com una burla, riuen mentre ell recita versos, i després se’n van. L’abandonen amb més malestar del que patia abans. Veu el diable que l’espera al tombant: ho perd tot. El poema, més alguns versos que creen desconcert al lector, més que al protagonista, com –Què he fet del davantal?, Qui sap on és l’hostal! o Li compraré un rellotge construeixen un viatge en una mena de malson, en un horror. I això és el que no m’ha fet dubtar alhora de comentar-lo. 

De: padepessic.blogia.com

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres