Poeta del mes: Miquel Martí i Pol
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.
La mirada com el darrer bé. Una mirada que no només serveix per ser conscient del món físic, sinó també de l'experiència i el coneixement interior. Sense la mirada el poeta ja no sentiria el seu jo. Aquesta mirada permet una visió que sap penetrar els objectes i els éssers i ser sensible als sentiments i sensacions que desprenen. Què me'n dieu? Penseu com l'autor? Quin sentit salvaríeu vosaltres com a darrer? Per què? Per què creiu que Miquel Martí i Pol va escriure aquests versos? Quan els va escriure? A quina obra pertanyen?
