Senyor

Cal dir que m'ha costat decidir-me sobre quin poema escollir entre la gran varietat de la qual Joan Brossa disposa. Finalment he triat Senyor, que pertany a poemes objecte.

La imatge del poema Senyor, ens mostra un barret de copa amb una clau per donar-hi corda al cantó.

Sincerament, després de veure gran part de la col·lecció de poemes objecte que aquest home té, ja no sé que pensar sobre el significat del poema, ja que jo potser no tinc aquesta visió tan abstracte de coses tan simples. 

En fí, trobo que si ha volgut simbolitzar la paraula senyor així és perquè normalment quan diem " és tot un senyor", ens estem referint a una persona que simplement intenta donar una imatge de correcció, un posat seriós i plenament conscient dels seus actes. Per això la clau per donar corda al costat, perquè quan som senyors ens comportem com si no fóssim nosaltres, com si ens haguéssin donat corda per actuar correctament i per dir-ho d'alguna manera " no fer disbarats" fora de context. Els senyors tots es comporten igual, amb educació i sense moviments fora de lloc, que donaria a ser com un ninot.  Si ens hi fixem, la corda esta clavada al que seria el cap del home, és a dir on hi guarda els seus ideals, les seves idees o pensaments profunds, per tant el fet de que s'hagi introduit aquesta clau just al cap vol dir que esta bloquejant qualsevol acte o pensament propi de la persona.  Així arribem a la conclusió del senyor elegant com a ninot de corda. Una idea força original, a la vegada molt còmica i certa.

Cal dir que he trobat original tot el repertori de poemes objecte de Joan Brossa , de tant en tant va bé mirar-se l'entorn amb humor.

Joan Brossa

Poeta del mes: JOAN BROSSA

 

Ara ens ocuparem d'en Brossa, poeta català que representa com ningú de la seva generació la recerca de nous codis vàlids per a l'expressió poètica. Coneixerem la seva poesia visual, els seus poemes objecte, descobrirem la relació que mantenia amb el món de l'espectacle, entès aquest no només com a forma teatral de tipus clàssic...

“Somnieig”

A Carles Riba

Ara, però, només les plàcides
prades on tanta primavera
verdejant alimenta la cendra
dels morts i de les plantes ertes;
l’estèril somni, la claror naixent,
l’il.limitat que ens espera,
l’aire blavós, la llunyania,
la por i el cridar sense fi
dels infants moribunds.
Però mai la campana
no toca a morts, només suspesa,
trenca l’hora a migdia i a capvespre.
L’oració és com la pols del blat
i com el fum de la masia;
al coster s’atura el pagès,
raja el vi fins al llavi;
la desperta remor innumerable
dels boscos ombrius enllà
com el rei dels verns ara ens crida,
ens lliga, ens pren. Ens durà a la fi
d’un camí net sense brossall
o a la mort al vidre d’un estany
glaçat?

Comentari: Com es pot veure, en els nou primers versos és el moment present, en què té lloc la reflexió del poeta. Podem dir que és un temps de primavera i de mort. El tema de la mort és quan diu “(cendra de morts, plantes ertes, infants moribunds)”, en que l’autor planteja la mort com a fet imprescindible, al que tots em d’arribar un dia o un altre. El cicle natural del que parla l’autor fa referència com al objectiu de la vida. Jo crec que com la terra, l’home també segueix un curs de vida, doncs és això la idea principal de que l’autor ens parla.

BikeR

___Joan Vinyoli___

Temps

 Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

Nostàlgia d'un temps passat, s’enyora de la seva infantesa a Santa Coloma ( ping-pong, riera...). D’altra banda acaba concloent amb una reafirmació del present. Encara que s'enyori sap que ara ja és gran, que ja no juga a jocs, les passions l'han fet canviar. Com a qualsevol persona el fan canviar les experiències viscudes, el contacte amb la vida real. Tot i així hi pot haver l'interpretació de Vinyoli com a poeta, la "veu" que el crida des de l'interior i el fa créixer, el fa ser conscient del seu destí, el fa deixar de ser un nen. Un dia o altre t'has d'adonar que ja s'ha acabat fer-te l'innocent, t'has d'afrontar amb problemes reals  i intentar solucionar-los. Així es creix, així es canvia. Un poema amb un bri d’esperança al final, després de donar a entendre que es troba al final de la vida s’adona que se n’alegra d’haver viscut tot el que ha viscut, d’haver crescut. No sempre es pot mirar enrere.

                         Dragaroja.

on he deixat les claus...

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...  Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.  -Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.  El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?  Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van.  El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.  Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal!  En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.  -Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant? 

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant. 

 Josep Vicens Foix  Setembre de 1942

  

Comentari del poema

Desconcert, por i, fins i tot, una certa bogeria. Ja només el títol (on he deixat les claus...) és una pregunta, un oblit, un malestar per part del qui la formula. Tot el poema és com el sol fet de no trobar les claus, i de preguntar: on són les claus..., amb aquesta  veu baixa i amb un cert temor. Amb inseguretat i desconfiança. El fet de trobar-se sol, d’haver perdut, qui sap on, les claus, és a dir, la seguretat, la llibertat, el poder d’obrir i tancar.És com aquest pobre home que, de sobte, es troba perdut en un poble desconegut, on mai ha estat. I tothom el saluda, fins i tot s’agenollen, el besen, el bisbe el condecora!... Però ell no coneix a ningú i, el pitjor de tot, ell va mig despullat, porta la barba llarga, va descalç, s’ha fet sang, no sap el seu ofici, no sap com es diu, no sap qui és!... Tampoc no sap ben bé què fa, ni què diu. Sols sap que té fred, por i fam. Josep Vicens Foix crea un infern per aquest pobre infeliç que el protagonitza. Mig despullat: el fet de perdre fins la més mínima intimitat, sentir-se inferior, no tenir res a què recolzar-se, i tot això davant un poble de desconeguts. Amb la barba llarga: testimoni d’una certa decadència, deixadesa, testimoni de no poder-se un mateix afaitar, és a dir, cuidar, arreglar-se, estimar-se. Ambdues característiques creen una gran incomoditat a l’individu. Els desconeguts el saluden, s’agenollen, el condecoren, riuen i després se’n van: és com una burla. És un major desconcert, ell tant sols vol que li diguin el seu nom, que l’ajudin a tornar a casa, però ells no el senten, simplement el saluden, s’hi agenollen. És com una burla, riuen mentre ell recita versos, i després se’n van. L’abandonen amb més malestar del que patia abans. Veu el diable que l’espera al tombant: ho perd tot. El poema, més alguns versos que creen desconcert al lector, més que al protagonista, com –Què he fet del davantal?, Qui sap on és l’hostal! o Li compraré un rellotge construeixen un viatge en una mena de malson, en un horror. I això és el que no m’ha fet dubtar alhora de comentar-lo. 

De: padepessic.blogia.com

Temps

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

J. Vinyoli

Aquest poema l’he escollit perquè parla del pas del temps i amb més raó ara quan em dono compte altra vegada que un any més ha passat. Ahir vaig fer el meu dissetè aniversari. Cada data important ens fa reflexionar. El pas del temps s’esmunyeix a través dels dotze mesos del calendari. Tinc la sensació que el temps passa molt ràpid. Però, què és el temps? És una paraula abstracta, que serveix per mesurar els moments. Per a mi el temps també és una forma de donar-nos compte que el meravellós temps s’ha esmunyit i que no tornarà mai més. El temps que he viscut jo no el sap ningú perquè al ser subjectiu, pot ser que uns segons es facin eterns o que unes setmanes de vacances s’esmunyeixin com l’aigua de la pica quan la destapes. Finalment em quedo pensatiu... i descobreixo que, si no fos pel temps que ha passat, les coses no serien com són ara, i en el fons , me’n alegro de que hagi passat el temps, perquè és senyal de que encara estic viu.

Proposta de debat: Els anys que viu una persona es poden mesurar amb el temps que ha estat feliç?

 

 

POEMA VISUAL DE J.V. FOIX

COMENTARI DEL POEMA VISUAL

Aquest poema visual ens ensenya la idea que tenia J.V Foix sobre Catalunya, una Catalunya lliure, una Catalunya independent. I ens ho marca dibuixant a Catalunya i indicant en el mar Mediterrani per tots els seus costats.

Per què Foix estimava tan la Mediterrània?

Podem dir que Foix era un gran admirador del mar Mediterrani ja que se sentia part d'ell, era la seva terra. A més a més podem dir que per a ell el mar Medieterrani representava la pau, la tranquilitat, la serenó, etc. I per tot aquests motius introduí la Mediterrània en molts dels seus poemes.

 

:.:.:.: ALBERT GRAU:.:.:.:

Solitud - Víctor Català

4. Com has pogut veure, la personalitat de Caterina Albert havia provocat interpretacions de tota mena. Fins a quin punt consideres que això és important? Ho hem de tenir en compte a l'hora de llegir la seva obra?

     Víctor Català (Caterina Albert) es va veure molt marcada pel simple fet de ser dona i escriptora, dues característiques que semblaven incompatibles en aquella època (finals del s.XIX, principis del s.XX). No només va ser rebutjada i criticada ja en la seva participació en els Jocs Florals sinó que, a més, se li va negar el dret a publicar cap més obra sota la seva autoria. Aquest fet la va dur a amagar-se rere el pseudònim de Víctor Català, un personatge d'una novel·la que estava escrivint, un nom masculí amb el qual, només per aquest fet, li seria permès no només publicar sinó ser jutjada literàriament de manera més objectiva. La imatge que es té de Caterina Albert com a dona més innocent i que no havia rebut gaire educació contrasta amb la que donava a entendre des de les seves obres Víctor Català, mostrant els seus coneixements en àmbits més específics i amb una cultura bàsica.

     És molt trist que no es pogués valorar a una autora exculsivament per la seva producció literària sinó que, abans, hagués de passar una mena de prova marcada pels prejudicis i les actituds masclistes de l'època. La valoració d'una obra hauria de ser totalment independent a l'autor, el que t'aporta la lectura d'una obra no s'hauria de veure condicionat pel sexe de l'autor, ni la classe social, ni la procedència... cadascú se sent més identificat amb uns certs autors però això no succeeix per si aquest és del teu mateix sexe, la teva mateixa cultura... sinó perquè li preocupa el mateix que tu, s'expressa d'una manera que t'arriba més... el que sigui, però està clar que si es fa una lectura objectiva (en el sentit de només deixar-se influenciar pel que transmet l'obra en sí però no per cap altra fet circumstancial), l'autor és el de menys.

..rampells..

Foix es complau a definir-se com a “ investigador en poesia”.Es lliura al gran espectacle del món i mira d’ordenar-lo i de donar-li un sentit en la seva ment.Aquest esforç el duu a la consideració de nombroses contradiccions, sobretot del binomi Real- Ideal, i a una estètica personalista, propera al Superrealisme i alimentada per un llenguatge molt ric de mots i d’expressions.     

Caterina Albert i "Víctor Català"

Crec que a l'hora de llegir un llibre no hem de tenir en compte si l' escrit una dona o un home, ja que, el llibre pot ser igual de bo i interessant en qualsevol dels dos casos. Per això crec que la discriminació de les dones en qualsevol tema de la societat s'hauria d' evitar ja que, no hi ha cap motiu per poder-les minoritzar. Caterina Albert es va veure afectada per aquest problema. Quan va escriure el monòleg La infanticida es va provocar un escàndol en saber que l'autor d'aquest era una dona. En la meva opinió, i com he vist en molts blocs també la vostra, si aquest sarau es produeix en una dona... perquè no passa el mateix amb els homes? Crec que no s'hauria de tenir una reacció diferent en qualsevol dels casos. Per això, conclueixo dient que a l'hora de llegir un llibre no hem de tenir en compte si l'ha escrit una dona o un home.

 Cèlia*

*·.LA IDENTITAT DE CATERINA ALBERT.·*

La personalitat de Caterina Albert va despertar diverses interpretacions. Això té un estret lligam amb la seva imatge ja que tot i ser filla de L'Escala, és a dir la ingenuïtat de la infantesa, gràcies a la seva culta educació va poder mostrar als seus lectors la gran intel·ligència amagada darrera d'una façana, un pseudònim.

Sempre es diu que es pot arribar a conèixer a l’autor al llegir un llibre, fins i tot es veu entre línies certs aspectes de la vida que han viscut. I en el cas de Víctor Català no és una excepció,

Caterina Albert per això, tot i ser una dona reivindicativa i tenir un caràcter dur va haver de veure’s forçada a canviar la seva firma per un nom masculí per raons clarament senzilles i evidents. No estava ben vist que una dona guanyés els Jocs Florals o qualsevol altre premi literari d’aquells temps.

Tot i així, no s’ha de qüestionar a Caterina Albert pel simple fet de canviar-se el nom sinó només s’hauria de fer per raons literàries.

... ·~Collarets de llum~· ...

... Josep Vicenç Foix...

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

On he deixat les claus, J.V. Foix (1939)

És quan dormo que hi veig clar... Quina és la intenció del poema de Foix? Altra font de coneixament és quan s'està dormint. Però també tot el contrari, els somnis més significatius d'una persona són tots aquells que es viuen intensament al estar conscients, sense tenir noció del voltant. Aquell desig tan anhelat convertit ja en un verí per un mateix et fa tornar boig. Durant el dia a dia vas fent la teva i és aleshores quan ja has actuat que et pares a pensar i veus les coses des d’un altre punt de vista. Aquí és l’hora de conscienciar-se que cal millorar el món de com l’has trobat i matar aquell monstre que t’impedeix tirar endavant.

______________________________________ 

DÈIEM: LA NIT! ...

A Carles Riba

Deiem: la Nit!, en una nit oberta

Al rost del Temps, més enllà del morir,

Quan les negres frescors són un florir

D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,

Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;

Tots en el Tot, sabíem el camí

Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,

L'alè indivís, el vent que venta l'era,

I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,

Forts en el fort i assetjats per Ningú,

Ens ombrejava una sola bandera.

On he deixat les claus (1953)

Aquest segon poema, dedicat a al també poeta Carles Riba, l'he trobat força interessant. L'autor ens vol despertar la consciència tot dient que tothom forma part de un Tot, no hi ha diferències entre nosaltres i Ningú té dret a envair la privacitat dels altres. La nit s'ha desenmascarat i hem pogut veure que el conjunt pot anar més endavant que un de sol i d'aquesta foscor renaixerà una Nació. Tot un poble parlant amb el mateix Mot, menjant de la mateixa taula i respirant el mateix aire. L'únic que cal és alçar-se i lluitar per un futur, la llum, i tots baix d'un sol símbol: una bandera que ens identifica com a col·lectiu. L'altre element que cal tenir en compte és el Temps. S'esperarà el temps que calgui, i si s'ha de morir es farà, per arribar a aquest somni.

 

... ·~Collarets de llum~· ...

ACTIVITAT DE VÍCTOR CATALÀ

No hauríem de tenir en compte el sexe femení de l’autora, perquè per escriure no has de ser del sexe masculí.

Al segle XX les dones estaven discriminades en tots els camps de la ciència. Per això Caterina Albert es va canviar al nom pel de Víctor Català, ja que ella mateixa, abans de canviar-se el nom, havia patit discriminacions en un monòleg que havia fet perquè el jurat s’havia adonat que era una dona la que ho escrivia. 

A més quan tu llegeixes un llibre mai et mires si és un escriptor o una escriptora, sinó que l’esculls pel títol o pel que explica la contraportada.

ΣL Сlμb ĐєlS PθЄTЄS

Miquel Martí i Pol

Nova oració del Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia,
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,

amen,
del llibre la fàbrica

En aquest poema Miquel Martí i Pol el que vol és,

utilitzant l’oració del pare nostre, criticar les

 injustícies que pateixen els treballadors i el

que pateixen peraconseguir un sou treballant

 moltes hores. És una crítica que recolza la

classe obrera.

Aquest poema m’agrada’t per la curiosa manera

 de fer la seva critica utilitzant el Parenostre.

Borja Garcia del Cacho (borjaa.blogia.com)

Spiritual, amb la trompeta de Louis Armstrong

Cementiri de Sinera (1946)

Spiritual, amb la trompeta de Louis Armstrong

No s'acaben amb mi la cadena i el temps.

Uns dits purs alçaran el benigne

Silenci de Déu,

cada dia i per sempre, damunt el meu crit :

el silenci em dóna l'antic nom del fill.

 

Mira com lluitaven pel cantó de l'est

folls reis que volien corones de neu.

Aquesta feixuga raó ponderal

els guerrers monarques no suportaran.

 

No t'ha de commoure, recte pensament,

que vegis clares o fosques les pells.

I et diré que els negres són germans del blanc,

perquè, quan els pengis, sàpigues plorar.

 

Si les barques no surten a mar,

pescador, boca closa,

si la vela no guanya la mar,

la suor de l'home de què menjarà?

 

Ara els camps són erms,

i anirem a la terra d'Egipte,

on el Blas ja creix.

Tots els pous són secs,

i anirem fins a l'aigua tan ampla,

a calmar la set.

 

A la naixença del riu,

alt arquer solitari,

des de l'origen de l'arbre i del riu,

dispara'm sageta cap al ben morir.

Personalment, he triat aquest poema per mostrar el sentiment que transmet l'autor en tot el llibre de Cementiri de Sinera. Tot l'orgull patriòtic que ensenya Espriu en els seus fragments són dignes de fer-se sentir i, encara que ho faci indirectament, són els que arriben de forma més propera. La humilitat que té cap a Catalunya, és la que es fa notar entre aquells que envolten la importància d'aquesta terra. Ja tocant el tema del poema, m'agradaria esmentar certs aspectes que m'han agradat. Primerament, la cita de: I et diré que els negres són germans del blanc, perquè, quan els pengis, sàpigues plorar. Això, ha fet que des de un principi el poema m'agradés, el fet de tractar el racisme i justificar que tothom és igual. Després, les següents estrofes del poema són les que em porten certs dubtes i no sabria dir per què m'han acabat d'agradar, ja que jo ho relaciono amb l'enfrontament de Catalunya i Espanya, és a dir, les reaccions que té la gent sobre el problema, però, podrien parlar d'un altre tema que desconec. Malgrat això, el tret formal i mètric m'ha semblat molt atraient.

Montse Ribot

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

(1968)

Salvador Espriu

 

Aquest poema es titula El meu poble i jo i parla de com la societat els tractava.

El poema es divideix en deu estrofes de tres versos cadascuna, al final de cada estrofa acaba dient "El meu poble i jo" ja que ens ho vol mostrar com una cosa conjunta, ens vol dir que ell estava lligat al seu poble i eren com dos elements inseparables.

A la primera estrofa ens vol dir que al seu poble la gent se'n burlava d'ell i parlava malament, i quan diu "Bevíem a grans glops" es refereix a que era una cosa contínua i cruel.

A la segona estrofa ens diu d'una manera molt discreta que fins i tot recorrien a la violència. Amb la frase final i contínua de El meu poble i jo ens vol dir que era com un maltracta tant a la societat com al mateix poble.

A la tercera estrofa fa referència sobre les dues estrofes anteriors que de tot això, de tantes crueltats se'n aprenen coses i se'n treuen conclusions.

A la quarta estrofa ( en general a tot el poema)  utilitza una figura retòrica que és una personificació ja que diu que la mateixa sort uneix a l'autor i al poble.

A la cinquena estrofa ens reafirma la idea de la unió tant forta que uneix al poble i l'autor.

A les últimes cinc estrofes fa referència a que ells feien bé en enfrontar-se contra aquells que els volien fer mal i que l'únic que volien era salvar la llengua i allò que era seu. Tot això tenia unes conseqüències que eren morts però que ells havien après a superar-les

Al final acaba dient que la batalla no està perduda i que ells es mantindran junts i esperant.

Comentat per : Eva Cortés ( http://loserfactory.blogia.com)

PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR (Salvador Espriu)

PERQUÈ L’ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,  

nascuda de la injusta i llarga humiliació.  

Ara em despengen uns dits piadosos

de les forques senyorials de la paraula,  

i cau a poc a poc la clara pluja  

en aquesta terra nostra de pobres sembrats.  

Oblido dolçament les ones i les hores, 

i la por de morir m'esdevé una tranquil·la  

mirada de caminant molt cansat a la porta  

de l'hostal silenciós i càlid de la nit.  

Enllà quedava la remor de les amples aigües,  

 em criden al repòs del profund desert,

el meu maligne nombre se salva en la unitat. 

                       

                    Salvador Espriu, Final del laberint 

Aquest poema, està dins el llibre “Final del laberint” de Salvador Espriu. He elegit aquest poema, ja que en una pàgina web (http://bibliotecnica.upc.edu/bib160/colleccions/poesia/poemes_digitals/fitxa.asp?Bib_id=0191-52760&Inici=No) es pot veure aquest poema escanejat directament del llibre i, a més a més, el poema es pot escoltar. M’ha semblat que això de poder escoltar un poema llegit per una persona professional pot influir positivament en l’enteniment del poema. 

Aquests versos d’Espriu, ens parlen del propi poema, és a dir, si mirem la primera frase diu "que no sigui la cançó de l’odi nascuda de la humiliació". Quan parla de “la cançó” es refereix al poema que està escrivint. Seguidament ens parla dels seus dits, que li despengen de les paraules, és a dir, amb els dits està escrivint unes paraules (el poema) que més tard llegirà la gent. A continuació, passa de parlar del poema, a parlar d’ell mateix, dient-nos que s’oblida de les hores i que la por de morir fa una mirada a la porta del hostal, on quedava la remor de les aigües. Diu que el criden al repòs del profund desert, però que el seu nom es salva.

Aquest poema m’ha agradat bastant, ja que passa de parlar del mateix poema a parlar de la mort. La mort es un tema que ens afecta a tots i que Espriu ha sapigut parlar-ne amb les paraules adequades per expressar els seus sentiments, que són els mateixos que tenim tots.

ELDA  MARTÍN PENALVA (kafre.blogia.com)

Miquel Martí i Pol

NO DEMANO GRAN COSA    

 

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

 

Aquest poema de Miquel Martí i Pol tracta de la llibertat, d'una llibertat que el autor no posseeix i que ho podem intuir per la manera com la reclama, com molt clarament ens indica el títol NO DEMANO GRAN COSA. Amb aquest títol el que es deixa entendre és que tampoc és excessiu reclamar una llibertat que en teoria ja gaudim. Aquesta és una de les raons per les quals vaig triar aquest poema. Perquè es planta en contra del determinisme al qual estem sotmesos. Com es pot veure en el poema Miquel Martí i Pol ens demana fer una sèrie de coses que a primera vista semblen vitals i sembla que no segueixen cap pauta, però que si analitzem millor aquests simples fets tothom actua d'una manera uniforme i que si algú surt d'aquestes pautes no escrites, no establertes, no són ben rebudes en aquesta societat. En definitiva el que a  mi ma fet reflexionar aquest poema, és que sense saber-ho, tots estem manipulats fins a les coses més senzilles més simples darrera sempre hi ha algú que ens fa veure les coses a la seva manera. Per tant no gaudim d'aquesta suposada llibertat.

Sara Durán Campoy

Poeta del mes: J. V. Foix

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles

Del temps antic i, a l'acost de la fosca,

Sota un llorer i al peu de la font tosca,

De remembrar, cellut, setge i batalles. 

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca

A l'embragat, o al coixinet que embosca

L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. 

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!

Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, 

L'antic museu, les madones borroses,

I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:

M'exalta el nou i m'enamora el vell. 

J.V.Foix

(Sol, i de dol)

Per a aquest mes us proposo J. V. Foix. Penso que el sonet que us presento mostra molt bé el conjunt de l'obra poètica de Foix i les cartes amb què juga en la història de la nostra literatura. Foix és el poeta que sap casar la tradició medieval amb els crits més arrauxats dels nous temps. Fixeu-vos en el darrer vers, "M'exalta el nou i m'enamora el vell".