Torna'm, ah, torna'm als anys de la noiesa, amb els amics a la riera, amb els passeigs i les pistes de tenis i el ping-pong. No. No. Torna'm a la furiosa passió que de mi va fer un altre. Ja no seré mai més el noi que feia jocs. I me n'alegro.
Nostàlgia d'un temps passat, s’enyora de la seva infantesa a Santa Coloma ( ping-pong, riera...). D’altra banda acaba concloent amb una reafirmació del present. Encara que s'enyori sap que ara ja és gran, que ja no juga a jocs, les passions l'han fet canviar. Com a qualsevol persona el fan canviar les experiències viscudes, el contacte amb la vida real. Tot i així hi pot haver l'interpretació de Vinyoli com a poeta, la "veu" que el crida des de l'interior i el fa créixer, el fa ser conscient del seu destí, el fa deixar de ser un nen. Un dia o altre t'has d'adonar que ja s'ha acabat fer-te l'innocent, t'has d'afrontar amb problemes reals i intentar solucionar-los. Així es creix, així es canvia. Un poema amb un bri d’esperança al final, després de donar a entendre que es troba al final de la vida s’adona que se n’alegra d’haver viscut tot el que ha viscut, d’haver crescut. No sempre es pot mirar enrere.
Temps
0 comentarios