“Somnieig”

A Carles Riba

Ara, però, només les plàcides
prades on tanta primavera
verdejant alimenta la cendra
dels morts i de les plantes ertes;
l’estèril somni, la claror naixent,
l’il.limitat que ens espera,
l’aire blavós, la llunyania,
la por i el cridar sense fi
dels infants moribunds.
Però mai la campana
no toca a morts, només suspesa,
trenca l’hora a migdia i a capvespre.
L’oració és com la pols del blat
i com el fum de la masia;
al coster s’atura el pagès,
raja el vi fins al llavi;
la desperta remor innumerable
dels boscos ombrius enllà
com el rei dels verns ara ens crida,
ens lliga, ens pren. Ens durà a la fi
d’un camí net sense brossall
o a la mort al vidre d’un estany
glaçat?

Comentari: Com es pot veure, en els nou primers versos és el moment present, en què té lloc la reflexió del poeta. Podem dir que és un temps de primavera i de mort. El tema de la mort és quan diu “(cendra de morts, plantes ertes, infants moribunds)”, en que l’autor planteja la mort com a fet imprescindible, al que tots em d’arribar un dia o un altre. El cicle natural del que parla l’autor fa referència com al objectiu de la vida. Jo crec que com la terra, l’home també segueix un curs de vida, doncs és això la idea principal de que l’autor ens parla.

BikeR