Blogia
L'ATENEU

Joan Vinyoli

“Somnieig”

A Carles Riba

Ara, però, només les plàcides
prades on tanta primavera
verdejant alimenta la cendra
dels morts i de les plantes ertes;
l’estèril somni, la claror naixent,
l’il.limitat que ens espera,
l’aire blavós, la llunyania,
la por i el cridar sense fi
dels infants moribunds.
Però mai la campana
no toca a morts, només suspesa,
trenca l’hora a migdia i a capvespre.
L’oració és com la pols del blat
i com el fum de la masia;
al coster s’atura el pagès,
raja el vi fins al llavi;
la desperta remor innumerable
dels boscos ombrius enllà
com el rei dels verns ara ens crida,
ens lliga, ens pren. Ens durà a la fi
d’un camí net sense brossall
o a la mort al vidre d’un estany
glaçat?

Comentari: Com es pot veure, en els nou primers versos és el moment present, en què té lloc la reflexió del poeta. Podem dir que és un temps de primavera i de mort. El tema de la mort és quan diu “(cendra de morts, plantes ertes, infants moribunds)”, en que l’autor planteja la mort com a fet imprescindible, al que tots em d’arribar un dia o un altre. El cicle natural del que parla l’autor fa referència com al objectiu de la vida. Jo crec que com la terra, l’home també segueix un curs de vida, doncs és això la idea principal de que l’autor ens parla.

BikeR

___Joan Vinyoli___

Temps

 Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

Nostàlgia d'un temps passat, s’enyora de la seva infantesa a Santa Coloma ( ping-pong, riera...). D’altra banda acaba concloent amb una reafirmació del present. Encara que s'enyori sap que ara ja és gran, que ja no juga a jocs, les passions l'han fet canviar. Com a qualsevol persona el fan canviar les experiències viscudes, el contacte amb la vida real. Tot i així hi pot haver l'interpretació de Vinyoli com a poeta, la "veu" que el crida des de l'interior i el fa créixer, el fa ser conscient del seu destí, el fa deixar de ser un nen. Un dia o altre t'has d'adonar que ja s'ha acabat fer-te l'innocent, t'has d'afrontar amb problemes reals  i intentar solucionar-los. Així es creix, així es canvia. Un poema amb un bri d’esperança al final, després de donar a entendre que es troba al final de la vida s’adona que se n’alegra d’haver viscut tot el que ha viscut, d’haver crescut. No sempre es pot mirar enrere.

                         Dragaroja.

Temps

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

J. Vinyoli

Aquest poema l’he escollit perquè parla del pas del temps i amb més raó ara quan em dono compte altra vegada que un any més ha passat. Ahir vaig fer el meu dissetè aniversari. Cada data important ens fa reflexionar. El pas del temps s’esmunyeix a través dels dotze mesos del calendari. Tinc la sensació que el temps passa molt ràpid. Però, què és el temps? És una paraula abstracta, que serveix per mesurar els moments. Per a mi el temps també és una forma de donar-nos compte que el meravellós temps s’ha esmunyit i que no tornarà mai més. El temps que he viscut jo no el sap ningú perquè al ser subjectiu, pot ser que uns segons es facin eterns o que unes setmanes de vacances s’esmunyeixin com l’aigua de la pica quan la destapes. Finalment em quedo pensatiu... i descobreixo que, si no fos pel temps que ha passat, les coses no serien com són ara, i en el fons , me’n alegro de que hagi passat el temps, perquè és senyal de que encara estic viu.

Proposta de debat: Els anys que viu una persona es poden mesurar amb el temps que ha estat feliç?