ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR A Joana Givanel
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt 
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
On he deixat les claus, J.V. Foix (1939)
És quan dormo que hi veig clar... Quina és la intenció del poema de Foix? Altra font de coneixament és quan s'està dormint. Però també tot el contrari, els somnis més significatius d'una persona són tots aquells que es viuen intensament al estar conscients, sense tenir noció del voltant. Aquell desig tan anhelat convertit ja en un verí per un mateix et fa tornar boig. Durant el dia a dia vas fent la teva i és aleshores quan ja has actuat que et pares a pensar i veus les coses des d’un altre punt de vista. Aquí és l’hora de conscienciar-se que cal millorar el món de com l’has trobat i matar aquell monstre que t’impedeix tirar endavant. ______________________________________
DÈIEM: LA NIT! ...
A Carles Riba
Deiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.
Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.
Junts érem U en la immortal sendera,
L'alè indivís, el vent que venta l'era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.
Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.
On he deixat les claus (1953)
Aquest segon poema, dedicat a al també poeta Carles Riba, l'he trobat força interessant. L'autor ens vol despertar la consciència tot dient que tothom forma part de un Tot, no hi ha diferències entre nosaltres i Ningú té dret a envair la privacitat dels altres. La nit s'ha desenmascarat i hem pogut veure que el conjunt pot anar més endavant que un de sol i d'aquesta foscor renaixerà una Nació. Tot un poble parlant amb el mateix Mot, menjant de la mateixa taula i respirant el mateix aire. L'únic que cal és alçar-se i lluitar per un futur, la llum, i tots baix d'un sol símbol: una bandera que ens identifica com a col·lectiu. L'altre element que cal tenir en compte és el Temps. S'esperarà el temps que calgui, i si s'ha de morir es farà, per arribar a aquest somni.
... ·~Collarets de llum~· ...
