Blogia
L'ATENEU

Salvador Espriu

Spiritual, amb la trompeta de Louis Armstrong

Cementiri de Sinera (1946)

Spiritual, amb la trompeta de Louis Armstrong

No s'acaben amb mi la cadena i el temps.

Uns dits purs alçaran el benigne

Silenci de Déu,

cada dia i per sempre, damunt el meu crit :

el silenci em dóna l'antic nom del fill.

 

Mira com lluitaven pel cantó de l'est

folls reis que volien corones de neu.

Aquesta feixuga raó ponderal

els guerrers monarques no suportaran.

 

No t'ha de commoure, recte pensament,

que vegis clares o fosques les pells.

I et diré que els negres són germans del blanc,

perquè, quan els pengis, sàpigues plorar.

 

Si les barques no surten a mar,

pescador, boca closa,

si la vela no guanya la mar,

la suor de l'home de què menjarà?

 

Ara els camps són erms,

i anirem a la terra d'Egipte,

on el Blas ja creix.

Tots els pous són secs,

i anirem fins a l'aigua tan ampla,

a calmar la set.

 

A la naixença del riu,

alt arquer solitari,

des de l'origen de l'arbre i del riu,

dispara'm sageta cap al ben morir.

Personalment, he triat aquest poema per mostrar el sentiment que transmet l'autor en tot el llibre de Cementiri de Sinera. Tot l'orgull patriòtic que ensenya Espriu en els seus fragments són dignes de fer-se sentir i, encara que ho faci indirectament, són els que arriben de forma més propera. La humilitat que té cap a Catalunya, és la que es fa notar entre aquells que envolten la importància d'aquesta terra. Ja tocant el tema del poema, m'agradaria esmentar certs aspectes que m'han agradat. Primerament, la cita de: I et diré que els negres són germans del blanc, perquè, quan els pengis, sàpigues plorar. Això, ha fet que des de un principi el poema m'agradés, el fet de tractar el racisme i justificar que tothom és igual. Després, les següents estrofes del poema són les que em porten certs dubtes i no sabria dir per què m'han acabat d'agradar, ja que jo ho relaciono amb l'enfrontament de Catalunya i Espanya, és a dir, les reaccions que té la gent sobre el problema, però, podrien parlar d'un altre tema que desconec. Malgrat això, el tret formal i mètric m'ha semblat molt atraient.

Montse Ribot

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

El meu poble i jo

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

(1968)

Salvador Espriu

 

Aquest poema es titula El meu poble i jo i parla de com la societat els tractava.

El poema es divideix en deu estrofes de tres versos cadascuna, al final de cada estrofa acaba dient "El meu poble i jo" ja que ens ho vol mostrar com una cosa conjunta, ens vol dir que ell estava lligat al seu poble i eren com dos elements inseparables.

A la primera estrofa ens vol dir que al seu poble la gent se'n burlava d'ell i parlava malament, i quan diu "Bevíem a grans glops" es refereix a que era una cosa contínua i cruel.

A la segona estrofa ens diu d'una manera molt discreta que fins i tot recorrien a la violència. Amb la frase final i contínua de El meu poble i jo ens vol dir que era com un maltracta tant a la societat com al mateix poble.

A la tercera estrofa fa referència sobre les dues estrofes anteriors que de tot això, de tantes crueltats se'n aprenen coses i se'n treuen conclusions.

A la quarta estrofa ( en general a tot el poema)  utilitza una figura retòrica que és una personificació ja que diu que la mateixa sort uneix a l'autor i al poble.

A la cinquena estrofa ens reafirma la idea de la unió tant forta que uneix al poble i l'autor.

A les últimes cinc estrofes fa referència a que ells feien bé en enfrontar-se contra aquells que els volien fer mal i que l'únic que volien era salvar la llengua i allò que era seu. Tot això tenia unes conseqüències que eren morts però que ells havien après a superar-les

Al final acaba dient que la batalla no està perduda i que ells es mantindran junts i esperant.

Comentat per : Eva Cortés ( http://loserfactory.blogia.com)

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR (Salvador Espriu)

PERQUÈ L’ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,  

nascuda de la injusta i llarga humiliació.  

Ara em despengen uns dits piadosos

de les forques senyorials de la paraula,  

i cau a poc a poc la clara pluja  

en aquesta terra nostra de pobres sembrats.  

Oblido dolçament les ones i les hores, 

i la por de morir m'esdevé una tranquil·la  

mirada de caminant molt cansat a la porta  

de l'hostal silenciós i càlid de la nit.  

Enllà quedava la remor de les amples aigües,  

 em criden al repòs del profund desert,

el meu maligne nombre se salva en la unitat. 

                       

                    Salvador Espriu, Final del laberint 

Aquest poema, està dins el llibre “Final del laberint” de Salvador Espriu. He elegit aquest poema, ja que en una pàgina web (http://bibliotecnica.upc.edu/bib160/colleccions/poesia/poemes_digitals/fitxa.asp?Bib_id=0191-52760&Inici=No) es pot veure aquest poema escanejat directament del llibre i, a més a més, el poema es pot escoltar. M’ha semblat que això de poder escoltar un poema llegit per una persona professional pot influir positivament en l’enteniment del poema. 

Aquests versos d’Espriu, ens parlen del propi poema, és a dir, si mirem la primera frase diu "que no sigui la cançó de l’odi nascuda de la humiliació". Quan parla de “la cançó” es refereix al poema que està escrivint. Seguidament ens parla dels seus dits, que li despengen de les paraules, és a dir, amb els dits està escrivint unes paraules (el poema) que més tard llegirà la gent. A continuació, passa de parlar del poema, a parlar d’ell mateix, dient-nos que s’oblida de les hores i que la por de morir fa una mirada a la porta del hostal, on quedava la remor de les aigües. Diu que el criden al repòs del profund desert, però que el seu nom es salva.

Aquest poema m’ha agradat bastant, ja que passa de parlar del mateix poema a parlar de la mort. La mort es un tema que ens afecta a tots i que Espriu ha sapigut parlar-ne amb les paraules adequades per expressar els seus sentiments, que són els mateixos que tenim tots.

ELDA  MARTÍN PENALVA (kafre.blogia.com)

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres