PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR (Salvador Espriu)

PERQUÈ L’ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,  

nascuda de la injusta i llarga humiliació.  

Ara em despengen uns dits piadosos

de les forques senyorials de la paraula,  

i cau a poc a poc la clara pluja  

en aquesta terra nostra de pobres sembrats.  

Oblido dolçament les ones i les hores, 

i la por de morir m'esdevé una tranquil·la  

mirada de caminant molt cansat a la porta  

de l'hostal silenciós i càlid de la nit.  

Enllà quedava la remor de les amples aigües,  

 em criden al repòs del profund desert,

el meu maligne nombre se salva en la unitat. 

                       

                    Salvador Espriu, Final del laberint 

Aquest poema, està dins el llibre “Final del laberint” de Salvador Espriu. He elegit aquest poema, ja que en una pàgina web (http://bibliotecnica.upc.edu/bib160/colleccions/poesia/poemes_digitals/fitxa.asp?Bib_id=0191-52760&Inici=No) es pot veure aquest poema escanejat directament del llibre i, a més a més, el poema es pot escoltar. M’ha semblat que això de poder escoltar un poema llegit per una persona professional pot influir positivament en l’enteniment del poema. 

Aquests versos d’Espriu, ens parlen del propi poema, és a dir, si mirem la primera frase diu "que no sigui la cançó de l’odi nascuda de la humiliació". Quan parla de “la cançó” es refereix al poema que està escrivint. Seguidament ens parla dels seus dits, que li despengen de les paraules, és a dir, amb els dits està escrivint unes paraules (el poema) que més tard llegirà la gent. A continuació, passa de parlar del poema, a parlar d’ell mateix, dient-nos que s’oblida de les hores i que la por de morir fa una mirada a la porta del hostal, on quedava la remor de les aigües. Diu que el criden al repòs del profund desert, però que el seu nom es salva.

Aquest poema m’ha agradat bastant, ja que passa de parlar del mateix poema a parlar de la mort. La mort es un tema que ens afecta a tots i que Espriu ha sapigut parlar-ne amb les paraules adequades per expressar els seus sentiments, que són els mateixos que tenim tots.

ELDA  MARTÍN PENALVA (kafre.blogia.com)