Blogia
L'ATENEU

Pessoa

Pessoa. Las rosas del jardín de Adonis.

Pessoa. Las rosas del jardín de Adonis.
LAS ROSAS DEL JARDÍN DE ADONIS...

Las rosas del jardín de Adonis
Son las que yo amo, Lydia, esas efímeras rosas
   Que en el día de su nacimiento,
          En ese mismo día, mueren.

La luz es eterna para ellas, pues
Nacen con el sol cuando ya ha salido, y se acaban
   Antes que Apolo pudiera incluso iniciar
         Su trayectoria visible.

Como ellas, déjanos hacer de nuestras vidas un día,-
Voluntariamente, Lydia, desconociendo
   Que existe la noche antes y después
         El poquito que perduramos

(11.7.14)
Versión de Rafael Díaz BorbónEn aquest poema  apareix el mite grec d'Adonis, un bell jove del qual es varen enamorar Afrodita i Perséfone. Era fill de Ciniras i la seva mateixa filla Mirra o Esmirna. Quan aquest va nèixer, Ciniras va adonar-se’n de què era fill seu però també nét seu i va acometre contra Mirra amb un puntal, llançant-la del palau. La va portar a una muntanya per a matar-la, però Afrodita la va transformar en l’arbre de Mirra. La deesa mateixa va ficar al nen en un cofre i el va portar a Perséfone, però aquesta sense seguir el que li havia dit anteriorment Afrodita, va obrir el cofre i va quedar enamorada del nen. Quan Adonis va crèixer Afrodita va anar a buscar-lo però Perséfone es va negar a entregar-lo. La primera no va quedar contenta i va anar al tribunal de Calíope on va aconseguir que el Jove li pertenyés dos terceres parts de l’any. Perséfone alesmores va anar a queixar-se a l’amant de la deesa de l’amor, Ares, i aquest es va disfressar de porc senglari va atacar a Adonis qua n estava caçant, matant-lo.El seu culte està associat a la vegetació i les collites: la flor que porta el seu nom comparteix bellesa i curta vida.  

Tot el poema ens està parlant d'aquesta curta vida que tenim, de que no som eterns i hem de disfrutar tant com poguem.

somniar

Fernando Pessoa

A Don Fernando. Infante de Portugal

Deu-me Deus o seu gládio, porque eu faça
A sua santa guerra.
Sagrou-me seu em honra e em desgraça,
As horas em que um frio vento passa
Por sobre a fria terra.

Pôs-me as mãos sobre os ombros e doirou-me
A fronte com a olhar;
E esta febre de Além, que me consome,
E este querer grandeza são seu nome
Dentro em min a vibrar

E eu vou, a luz do gládio erguido dá
Em minha face calma.
Cheio de Deus, não temo o que virá,
Pois, venha o que vier, nunca será
Maior do que a minha alma.

A Don Fernando. Infante de Portugal

Dióme Dios su acero, para que yo haga
su santa guerra.
Consagróme suyo en honor y en desgracia,
en las horas en que un frío viento pasa
por encima de la fría tierra.

Púsome las manos en los hombros y doróme
la frente con la mirada;
y esta fiebre del Más Allá, que me consume,
y este querer grandeza con su nombre
dentro de mí vibrando.

Y yo voy, y la luz del acero erguido relumbra
en mi faz calma.
Lleno de Dios, no temo lo que vendrá,
pues, venga lo que viniere, nunca será
mayor que mi alma.

   És un poema de dos estrofes de 4 versos cadascuna. Primerament he buscat el Rei de Portugal i fou un rei anomenat Sebastià I el desitjat i va viure entre els anys 1554-1578 que va desaparèixer en combat en la batalla de Alcazarquivir (Marroc). Era un jove e idealista rei que havia emprès una creuada contra els musulmans. Això va deixar lliure el tro de Portugal i va portar  la unió de la Península. Es creia que Sebastià no va morir i que tornaria per instaurar un nou Imperi que es convertiria en la vertadera i providencial raó de ser de Portugal. La creença en aquesta llegenda s’anomena sebastianisme i Pessoa era un sebastianista.            

 Per tant per aquesta breu informació . Aquesta informació la podem lligar el poeta que és una mena de dedicatòria al rei. Tal i com ens diu Fernando Pessoa potser creien que era idealista o boig tot perquè va voler expandir Portugal pel món musulmà però tot i això ell ho va intentar i encara que va desaparèixer la seva valentia en aquells moments encara està present en la història. La seva bogeria , que li va fer començar aquesta creuada és característica d’ell i és això el que ens fa homes: tenim sentiments, idees, interès, ganes, bogeria... És això el que ens diferència dels animals i per tant no és criticable aquestes ganes d’expandir-se i la seva decisió i intentar fer de Portugal una gran potència mundial i un imperi que tothom respectés.  

A més recordem que era Rei de Portugal i per tant del país de Fernando Pessoa i m’ha transmès com si l’autor estigués content de la seva pàtria ja que Sebastià fou un rei que intentà expandir Portugal al món: la seva cultura, poders... I Fernando Pessoa per dedicar-li un poema ha d’estar orgullós també del seu país i es sentís capaç ell també d’expandir la seva pàtria pel tot el món amb la poesia, poemes... 

Racó Literari

 

Poeta del mes: Fernando Pessoa

Poeta del mes: Fernando Pessoa

 

Per què no ens acostem a altres literatures, a altres llengües? El codi poètic és força més ampli i universal que no pas cadascuna de les llengües. No m'agradaria acabar el curs sense haver-nos acostat plegats a un dels poetes que presenta, en el conjunt de la seva obra, tota la complexitat de l'existència individual. La identitat (un dels grans eixos temàtics de les arts dels segles XIX i XX) pren en Pessoa dimensions impressionants quan es desdobla en la veu de dels seus diferents heterònims. Descobrim-los.