Fernando Pessoa

A Don Fernando. Infante de Portugal Deu-me Deus o seu gládio, porque eu faça A sua santa guerra. Sagrou-me seu em honra e em desgraça, As horas em que um frio vento passa Por sobre a fria terra. Pôs-me as mãos sobre os ombros e doirou-me A fronte com a olhar; E esta febre de Além, que me consome, E este querer grandeza são seu nome Dentro em min a vibrar E eu vou, a luz do gládio erguido dá Em minha face calma. Cheio de Deus, não temo o que virá, Pois, venha o que vier, nunca será Maior do que a minha alma.

A Don Fernando. Infante de Portugal Dióme Dios su acero, para que yo haga su santa guerra. Consagróme suyo en honor y en desgracia, en las horas en que un frío viento pasa por encima de la fría tierra. Púsome las manos en los hombros y doróme la frente con la mirada; y esta fiebre del Más Allá, que me consume, y este querer grandeza con su nombre dentro de mí vibrando. Y yo voy, y la luz del acero erguido relumbra en mi faz calma. Lleno de Dios, no temo lo que vendrá, pues, venga lo que viniere, nunca será mayor que mi alma.

   És un poema de dos estrofes de 4 versos cadascuna. Primerament he buscat el Rei de Portugal i fou un rei anomenat Sebastià I el desitjat i va viure entre els anys 1554-1578 que va desaparèixer en combat en la batalla de Alcazarquivir (Marroc). Era un jove e idealista rei que havia emprès una creuada contra els musulmans. Això va deixar lliure el tro de Portugal i va portar  la unió de la Península. Es creia que Sebastià no va morir i que tornaria per instaurar un nou Imperi que es convertiria en la vertadera i providencial raó de ser de Portugal. La creença en aquesta llegenda s’anomena sebastianisme i Pessoa era un sebastianista.            

 Per tant per aquesta breu informació . Aquesta informació la podem lligar el poeta que és una mena de dedicatòria al rei. Tal i com ens diu Fernando Pessoa potser creien que era idealista o boig tot perquè va voler expandir Portugal pel món musulmà però tot i això ell ho va intentar i encara que va desaparèixer la seva valentia en aquells moments encara està present en la història. La seva bogeria , que li va fer començar aquesta creuada és característica d’ell i és això el que ens fa homes: tenim sentiments, idees, interès, ganes, bogeria... És això el que ens diferència dels animals i per tant no és criticable aquestes ganes d’expandir-se i la seva decisió i intentar fer de Portugal una gran potència mundial i un imperi que tothom respectés.  

A més recordem que era Rei de Portugal i per tant del país de Fernando Pessoa i m’ha transmès com si l’autor estigués content de la seva pàtria ja que Sebastià fou un rei que intentà expandir Portugal al món: la seva cultura, poders... I Fernando Pessoa per dedicar-li un poema ha d’estar orgullós també del seu país i es sentís capaç ell també d’expandir la seva pàtria pel tot el món amb la poesia, poemes... 

Racó Literari